“Justament jo acabava de fer les primeres peces negres fumades… En Toni Catany va arribar a fer fotos d’aquestes peces amb fons negre. Ceràmiques negres damunt de fons negres.”
Miquel Barceló
“Podem entendre millor l’art de Catany quan l’utilitza per a mostrar-nos l’art d’un altre. El coneixem per la manera com mira i per la manera com retrata. Així, quan té al seu davant les peces, ja de per si extraordinàries, del pintor felanitxer, aquestes ceràmiques tan plenes de vida, de fum, de foscor i de misteri -una de les paraules claus de l’estètica de Catany-, la seva proposta visual no és la dels Cossiols amb què homenatjà sa mare anys enrere; no és la de les Natures Mortes, amb què assolí el reconeixement internacional; ni és la textura entre acolorida i insinuada de les polaroids transportades sobre un paper de cotó o de seda. No, la seva resposta al bell repte plantejat per Barceló és una altra: és la de la matèria obscura dels altars profans i de l’última Venècia, al capdavall la deixa estètica del fotògraf. Fa ja temps que Catany ha assumit que, faci el que faci, és sempre ell mateix, i la fascinació que sent pel treball artístic de Barceló -des que el va conèixer, cap a finals dels setanta- és certa, és veritable i, per tant, no li calen artificis per a retratar unes peces que esdevindran, davant de la seva prodigiosa càmera, però de manera natural, elements i objectes dels seus altars profans, com ho són les floreres fetes per la mare, els moais de l’illa de Pasqua, les tanagres gregues, les gerretes brodades de Felanitx o les miniatures perses que habiten els racons foscos i alhora il·luminats de casa seva a Barcelona. Són aquests, doncs, els altres altars profans de Toni Catany.”
Antoni Garau
Director de la Fundació Toni Catany
