[Quarantena_20] Manuel Forcano, cronista d’excepció d’una de les fotografies de Catany

Escariano, Etiòpia, 2007

“Durant el vol entre Addis Abeba i la ciutat santa de Lalibelà on celebraríem el Timkat, en Toni va mostrar-me alguns fragments del Tirant lo Blanc on Joanot Martorell descrivia el rei d’Etiòpia: «Era un home de cos molt gran i de molt bella disposició. Home fort i valentíssim cavaller negre també anomenat el rei Jamjam. Això és el que exactament vinc a cercar», va dir-me, i després va continuar traüllant per la finestrella de l’avió: dava bo d’obrir els ulls davant l’espectacular paisatge de l’altiplà esqueixat on, segons la mitologia grega, els déus venien a jugar als escacs. Lalibelà és una antiga ciutat monàstica aixecada entre les ferides obertes de les muntanyes amhares i cèlebre per les seves onze esglésies monolítiques tallades i excavades a les roques on, pels seus racons i catabaumes, a la llum de ciris prims, preguen, dormen i viuen sacerdots pobres i espellissats que en Toni no va deixar de retratar. És entre aquestes esglésies que es desenvolupa la llarga processó que els cristians etíops protagonitzen per celebrar el baptisme de Jesús i l’epifania de l’Esperit Sant. La gentada vesteix tota amb un sudari blanc en senyal de puresa i els sacerdots i els diaques llueixen les seves millors gales amb túniques que lluentegen, amb corones filigranades d’or i argent, amb mantells violetes i granats i amb para-sols brodats de vellut i mil fils de colors. En Toni i jo, com la resta de viatgers del grup, ens vam fondre entre la gentada arramadada d’una processó que cascadejava pels timbosos carrers de la ciutat. A banda de l’espectacularitat dels balls dels diaques entre cants i tambors eixordadors, en Toni visurava els transeünts a cua d’ull per descobrir el seu Escariano. Entre tanta alegria i moviment els ulls li llampurnaven, aferrat a la seva càmera, a punt del disparament que podria capturar el seu rei d’Etiòpia. De sobte en Toni va cridar: «Allà!», i assenyalava un noi alt i fornit que muntava un mul pelut i estopós. Marxava amb seguidesa i bon compàs sense crits ni bastonades per un carreró al marge de la processó. Anava paramentat a l’estil d’un jove desganat que, amb xancletes i xandall, havia matinat per assistir a la cerimònia de la purificació de l’aigua amb què s’iniciava la gran festa. Mentre anàvem dretament cap a ell, el vam veure davallar del mul per començar a mudar-se i afegir-se a la processó al costat d’un grup de diaques: sobre el xandall es posava una casaca brodada de flors i orles de punt i sobre el cap es va cenyir una feixuga corona de metall daurat on fulguraven encastats vidres de colorins tallats com diamants. En Toni, famejant de fotografiar-lo, em demanà que obtingués el seu permís, i el noi, en veure’s protagonista de la sessió, s’avergonyí i, incrèdulament, es posà a riure entre carn i pell. En Toni li va exigir, però, que no rigués, que es mantingués seriós, que era el gran rei d’Etiòpia… «Ja tinc el Jamjam del Tirant, no era sinó ell qui jo esperava», va exclamar triomfant. Talment com digué sant Jeroni: no voler ser perfecte és un delicte.”

Manuel Forcano, poeta, traductor i hebraista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *