Biografia

 

TC_2008_ Foto Adria Pujol

© Foto: Adrià Pujol

Recorden les notes biogràfiques de Toni Catany (Llucmajor, 1942-2013) que fou un fotògraf autodidacte. I que un curs per correspondència, cap a l’any 1957, suposà l’inici d’un llarg i pacient aprenentatge que el portà a l’assoliment de veritables conquestes visuals, d’autèntics encontres amb la bellesa.

Fou Toni Catany una figura singular en el panorama de la fotografia contemporània. Autor d’una obra personalíssima, des de la seva primera exposició, el 1972, n’arribà a realitzar més de cent d’individuals arreu del món.

Explicava el llucmajorer que a finals de la dècada dels seixanta començà a fotografiar, utilitzant la tècnica del calotip, paisatges, natures mortes, nus, retrats. Des d’aleshores anà desenvolupant aquests temes. Mostrà sempre, a més, un interès particular a veure recollida la seva obra en diversos llibres, que obtingueren nombrosos guardons.

Natures mortes (Lunwerg Editores, 1987 i 1995), premi al millor llibre de la Primavera Fotogràfica (1988), recollia una mostra magnífica dels seus bodegons en color, les fotografies amb què sovint es relacionà el nostre artista i les que li obriren, de manera més clara, les portes internacionals.

La meva Mediterrània (Lunwerg Editores, 1990), premi al millor llibre de les Trobades Internacionals de la Fotografia d’Arles i premi al millor llibre il·lustrat per la Generalitat de Catalunya (1991), fou la seva primera interpretació, arran dels seus viatges, del mar Mediterrani i de la seva cultura.

L’any 1993 es publicà Somniar déus (Lunwerg Editores, 1993), fruit de quatre anys dedicats al nu masculí, tot aplicant una tècnica inspirada en el calotip.

Obscura Memòria (Lunwerg Editores), l’any 1994, mostrava el seu segon recorregut personal per la Mediterrània, i amb la pel·lícula Polapan de Polaroid retratava les runes que havia recercat, anant d’un cap a l’altre del nostre mar.

A Fotografies (Lunwerg Editores, 1997), Premi dels Editors Europeus i premi al millor llibre il·lustrat per la Generalitat de Catalunya (1998), hi havia els primers polaroids transportats del fotògraf, una tècnica que li permeté desenvolupar, amb l’ús del color, els temes que l’interessaven des de l’inici de la seva trajectòria, i mai no deixà de practicar amb gran mestratge i amb una innegable capacitat per sorprendre’ns.

No fou fins l’any 1998 que es publicaren, en forma de llibre, els seus primers Calotips 1976-1986 (Sa Nostra).

El 1991, el Ministeri de Cultura de França el nomenà Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres, i el 2001 la Generalitat de Catalunya li concedí el Premi Nacional de Cultura en la seva modalitat d’Arts Plàstiques per l’exposició que el 2000, sota el títol L’artista en el seu paradís, exhibí el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Es tractava d’una mostra inusual i excepcional, també recollida en un llibre formidable. Comissariava l’exposició Pierre Borhan, director del Patrimoni Fotogràfic francès, i 160 fotografies, realitzades entre el 1979 i el 2000, oferien una panoràmica força completa del que havia estat, fins aleshores, l’obra del nostre fotògraf. L’any 2001 rep el Premio Nacional de Fotografia que li atorga el Ministeri de Cultura espanyol, i l’any 2003 el premi Ramon Llull de les Arts que li concedeix el Govern de les Illes Balears.

L’any 2006 publica el llibre Venessia (Lunwerg Editores), una obra bellíssima que recull l’evolució de la mirada de l’artista sobre la ciutat de les llacunes al llarg dels anys i dels innombrables viatges que hi realitzà.

El 2007 és l’any de la publicació de Visions del Tirant lo blanc, obra en què col·labora el poeta de Gandia Josep Piera i que significa una interpretació visual del món cavalleresc en què es veuen materialitzats gairebé tots els temes del fotògraf, des del nu al bodegó, passant per una particular revisió del paisatge mediterrani.

És també a partir de l’any 2005, aproximadament, que s’inicia el procés per a la materialització del que fou, als darrers anys de sa vida, el gran projecte de l’artista, la seva voluntat: la creació de la Fundació Toni Catany. La futura Fundació comptava, oficialment des de l’any 2007, amb l’impuls i la participació del Consell de Mallorca i de l’Ajuntament de Llucmajor, poble natal del fotògraf i seu principal de l’ens, i el procés per a la concreció d’un marc legal en què convergissin les voluntats del fotògraf i de les institucions públiques implicades s’havia completat quan els plens del Consell de Mallorca (23.12.2010) i de l’Ajuntament de Llucmajor (29.12.2010) n’aprovaren la creació, en tots dos casos per unanimitat de totes les forces polítiques, i en ratificaren uns estatuts consensuats per totes les parts.

Per a substanciar el projecte, l’artista es comprometia a aportar el seu patrimoni, entre el qual es compten milers de negatius i de còpies positivades obra del fotògraf, més de dues-centes fotografies d’altres autors, una col·lecció de càmeres de diverses èpoques, un extens fons bibliogràfic i la casa natal a Llucmajor. De la seva banda, el Consell de Mallorca havia adquirit (l’any 2009, a càrrec de fons europeus) ja la casa del sacerdot i fotògraf Tomàs Monserrat, annexa a la de Toni Catany, i l’Institut de Turisme d’Espanya havia transferit 4,3 milions d’euros al Govern de les Illes Balears, amb caràcter finalista, i per tal que fossin al seu temps transferits al Consell de Mallorca per a l’execució del projecte.

Amb l’inici de la VIII legislatura a les Illes Balears, el procés pateix un alentiment motivat, entre d’altres qüestions, per la crisi econòmica i pels problemes de liquiditat que afecten les institucions. Així i tot, i atès que els diners per a la constitució i creació de la Fundació són existents i han estat transferits al govern de les Illes, l’artista rep, un cop expressada la seva preocupació per l’aparent paràlisi en què ha entrat el procés, el compromís de la presidència del Consell de Mallorca d’activar, tan aviat com sigui possible i la situació econòmica ho permeti, l’execució del projecte i l’exigència al Govern de la transferència dels fons estatutaris al Consell.

Toni Catany decideix, al juny de 2013 (quatre mesos abans de la seva mort, que en cap moment ni ell ni els amics que l’envolten no haurien imaginat tan propera), comunicar al Consell de Mallorca que la constitució de la Fundació haurà d’esperar que els diners per a la seva materialització siguin, finalment, a l’abast del Consell. D’una banda, la decisió del fotògraf respon a la necessitat d’assegurar-se una casa habitable a Llucmajor mentre espera que es materialitzi la Fundació, i per això projecta la rehabilitació del seu immoble, en la previsió d’adaptació i integració, en el futur, i quan es reuneixin les condicions per a la constitució de la fundació, amb el projecte i la construcció de la seva seu principal, i amb l’annexió a la casa de Tomàs Montserrat. En una carta adreçada al conseller de cultura i vicepresident del Consell de Mallorca, datada el 26 de juny, Catany expressa la seva decepció, les seves intencions, i així mateix el manteniment de la seva voluntat, quan escriu “Els meus objectius, pel que fa a garantir la integritat del meu arxiu fotogràfic i per a ubicar-lo, sempre que sigui possible, al meu poble, es mantenen”. De la seva banda, el Consell sol·licita al Govern espanyol una pròrroga per a disposar dels fons per al projecte (ingressats a la caixa única del govern de les Illes al final de la legislatura anterior) i aquest la concedeix casualment quatre dies després de la mort de l’artista, tot ampliant el període d’execució de les actuacions previstes fins al final de l’any 2016.

Els darrers anys de la vida de l’artista, mentre treballa amb els seus col·laboradors en la futura Fundació, continua sent, tanmateix, un creador incansable. Les seves obres continuen exposant-se a Madrid, a Brussel·les, a Barcelona o a Mallorca, per posar només uns exemples; el Museu del Baluard adquireix per al seu fons algunes de les seves fotografies, i es manté sempre actiu en la recerca de nous projectes i de noves imatges per a substanciar-los. Quan el 14 d’octubre de 2013 mor, sobtadament, a Barcelona, es troba preparant la que serà una exposició pòstuma a la galeria Trama de la ciutat comtal, que porta per títol Altars profans. En el text introductori del catàleg d’aquesta exposició hi trobam aquestes paraules de qui fou gran amic de l’artista, el belga Alain d’Hoogue, actual vicepresident de la Fundació, que expliquen molt bé el moment creatiu en què aquest es trobava:

Desviant-se, doncs, d’una manera o de l’altra de la funció principal, negant les jerarquies, suscitant els veïnatges improbables, passant per alt la geografia, el temps, les cultures i les religions, dessacralitzant, de pas, allò que és sagrat, el fotògraf inventa el seu propi sincretisme, a partir de les més diverses fonts, per saludar l’amor, l’amistat, l’art, l’altre, l’altra banda. Tant les coses simples com les més sofisticades, tant l’instant com la durada.

Els altars profans de Toni Catany no convoquen a una missa, ni a un ritu, ni tan sols al menor dels sacrificis. I si són ornats d’ofrenes és perquè són un regal a la vida.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *